Missatges oberts a tutoria (2on missatge més antonia.doc, i resposta pròpia)

29.12.2016 18:07

Hola molt bon dia i desitjo que esteu gaudint d’unes magnífiques festes de Nadal i Cap d’Any (aviat). Jo, si em permeteu així ho estic fent, i avui em trobo especialment bé perquè m’han administrat l’injectable quinzenal per a la meva malaltia de la Esquzofrènia Paranoide com podeu llegir (pateixo o tinc) al meu Currículum aquí al Campus Virtual (clicant sobre el meu nom).
Formo part doncs, d’un col·lectiu encara per definir, de malalts mentals i persones amb risc d’exclusió social que serem aviat no tant relativament joves però si mereixedors de consideracions (al menys per part nostra i mateixa). Miro de dir que dels joves amb risc d’exclusió social ja se na’n cuiden les entitats i associacions i així està disposat. De nosaltres, els majors de 45 anys, i dic jo ara per dir… doncs bé, que ja seríem grandets per cuidar-nos de nosaltres mateixos (i, per exemple no mirar la TV hehe) però ens passa que ens endrecen a determinats espais (que algú ha titllat (amb raó o sense, que això sí que ho té, i així ho entenc) de ghettos) on en una mena de racó sense sortida ens encomanem (hehe i ja vaig dir, encara que ara em dol, que tothom és lliure de relacionar-se o no amb determinats col·lectius, i, fins un cert i determinat punt que la UOC, volguent-ho o no, i essent-ne col·laboradora voluntària o forçosa pel fet d’oferir determinats espais de comunicació i relació) les “imbecilitats i tonteries” d’una manera circular i qui sap si cancerígena o corrosiva per reiterada i doncs viciada.
Ara que dic això no us penseu pas que forma part de les meves intencions la de comunicar-me així reconsagradament (podríem dir) en aquest altres espais que no siguin el propi de tutoria de nous on trobo recomanable d’establir contacte virtual a manera de interacció i espai de apropament (fossilitzat amb tot això dels mòbils i les tablets) quan podem accedir al Campus Virtual des de pràcticament qualsevol lloc i en companyia de les més variades persones i lluny doncs i per exemple de, precisament la TV i la Ràdio que m’ofeguen (a na mi personalment).
Així, abans, i no ho dic per tonteria ni per conya o mentida, s’estipulava en determinats tríptics i catàlegs des de la posició de l’ordinador en la llar fins a molt recomanables orientacions en vers com s’ha de tenir el Punt de Treball. Jo ja llavors estava molt malalt, i feia redaccions en Anglès explicant els dos pisos, les sis finestres i la taula de dibuix que tenia lesdi del meu germà que vivia ja, i casat, a Barcelona, i per tant no usava. A més, treballàvem, a casa, tot el dia i no van voler mai l’ordinador a la saleta, més que res perquè el telèfon i la connexió a Internet era al distribuidor, però és que entre aquest espai i l’altre hi anava una escala i el endoll que va comprar al BAUHAUS amb dues connexions… doncs bé, que no ho van volguer.
Fet això i traslladat doncs al tercer pis de la casa, on també al BAUHAUS vam comprar cable de telèfon i unes alicates per a fer la connexió vaig posar-me a començar a dissertar sobre la meva vida (i miracles) d’una manera poc barroera i dotat d’un sensibilitat que m’oferia el obrir-me als únics contactes que havia tingut, ja us he dit que fins i tot per a llavors era jo un fòssil, contactes físics, amb alguna gent de la UOC i el centre de Suport i les seves “hostesses” on encara hi treballa des de el 1998 la mateixa dona, la Núria i que estava a l’Edifici del Consell Comarcal del carrer de la Muralla de sant Francesc de Manresa, prop del Puerto Rico. Ara aquella dona duu un Chevrolet, però no s’ha canviat el to dels cabells.
Així doncs l’experiència a la UOC, si no fóra per definitiva hauria estat extraordinàriament improductiva i poc recomanable precisament per exclusiva de la societat que per altra part és el que jo estava cercant.
Només el fet que ara, que tampoc en sabia llavors, sé teclejar mitjanament ràpid i, com us deia “más que a un tonto un lápiz” escriure i rellegir missatges i treballs de manera tan fins i tot malaltissa que debades precisament els treballs que s’han d’anar fent els entrego a la primera i no m’atabalo. Per exemple recordo experiències gairebé místiques per a mi explicant percepcions d’una mena de fet diferencial i caràcter messiànic de Jaume Primer el Conqueridor i el seu “llibre dels feits” que donaven lloc, amb el que ja deveu saber i on us deu dur d’estudi i l’aplicació del metallenguatge en que gairebé inserir-hi una paraula més o menys, en el treball, donava lloc a un determinat progrés per al meu enteniment i el que volia explicar que, per bé que és cert que a la UB ja ens havia advertit la professora de Gramâtica Normativa del Espanyol, la senyora Blanca Ripoll, (ens havia advertit que llegíssim els treballs que fèiem amb l’ordinador al cap de com a mínim una setmana i després els entenguéssim i entreguéssim), no va ésser percebuda en cap moment per la egarenca que regia la Literatura Catalana Medieval (senyora Antònia Carré Pons) a qui fins i tot vaig dedicar un escrit presentat a concurs públic que no sé si va guanyar cap premit -però va ésser finalista hehe- i que us envio adjuntat amb el títol de “Antonia.doc”.
No es tracta de res especial… ni tan sols de Literatura en lletres ni majúscules ni minúscules. es tracta d’una realitat com una altra i que mostrarà penso una lluminositat o inspiració més trista o pobre i deslligada de tot moment puntual que la comunicació asincrònica ens ha de fer créixer en esmerços per tal de garantir-nos una sèrie de mínims comunicatius penso i a fi i efecte de tal propòsit vagi aquesta nota comunicativa i qui sap si Déu voldrà que orientativa i de profit.

Fins ben aviat,

antonia.doc conté:

Era tard però no volia pas ploure…”

Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més de entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, i perquè el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9, us diré que el fred relativament glaçava l’ànima.

Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava arribar al carrer Caritat per la classe de Francès a fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents.

De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves (de l’Antònia) aportacions a classe la passada setmana.

Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que el ”Avoir” i el ”Être” n’eren auxiliars.

Tot plegat un regalim constant, que però, -i és ben cert-, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas.

Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini.

L’oncle es deia Cecili.

Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar.

Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosca bruta de pols, i, tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred (relatiu, però fred), sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va ni espolsar-se ni fer netes les ulleres.

… i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, en que s’esperava, -a baix per una consulta a que arribés ell (en Cecili) mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets.

Hi havia, llavors, tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, va dir per ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca:“- Aquest milímetro no el veurà ningú… tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar.

A l’Antònia li va fer gresca lo de la telepatia amb en Charly, de l’aprenent. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven… cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica.

Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames, seient cap al darrera, i abans d’asseure’s, espolsant-se la marinera i cercant el pany de la funda de les ulleres.

13.01.2017 12:07

Ara que he llegit aquest post o missatge de l’altre dia (29.XII) i que a més resulta que ahir, Dijous també, em van administrar la dosi quinzenal de 125mg de Risperidona (que és un principi actiu i que en principi recomanen als nouvinguts a l’espècie dels “insuflats”(llegim administrats de la “droga” o medicina) “és per l’angoixa…”) certament em trobo despreocupat.

Fins i tot, avui, he dormit fins a les nou, i encara que m’he llevat tres hores a la nit, -de 2:30 a cinc- no he ni quedat despert (de fred que he agafat), ni he pogut anar a missa de 8:00 (perquè clapava) com ni estic ara massa amoïnat pel que ha passat (és a dir adormir-me i no dormir).

Ja fa un any i aproximadament dos mesos que no prenc benzodiazepinas per a dormir. Aquest medicament a banda de estar recomanat per a períodes (de suposat insomni) no superiors als tres mesos -d’administració del medicament- l’he estat prenent durant anys. De manera que a voltes intermitentment, és cert, el venia prenent des del 2004/2005.

El metge, tot i que ja fa gairebé nou mesos que em despertava cada dia a les 4:00 del dematí i malgrat els diferents administrats regularment per al específic tractament de la malaltia severa mental (la Risperidona en forma de píndoles que complementen la dosi quinzenal que us deia); deia que el metge m’ha explicat, més o menys, que he assolit un gran “logro” en deixar-les estar (les benzodiazepines). El metge és… o burro! o massa cínic per a la seva feina, però determinades conductes socials de molts dels pacients així ho requereixen, i impera, com a Càrites amb els refugiats, i per motius que jo encara no he ni entès ni assolit, el despaternalisme agressiu(amb similitud a lo del “cánon (que diria el desparegut C.J.Cela) establecido” com a típic de “ejecutivo agresivo(con sonrisa de ganador)”, i d’aquí lo de despaternalisme agressiu).

Ho dic perquè tot i que per exemple fa tot just el mateix dia de l’entrevista i l’anunci (que la Alanis Morrissette titllaria de irònic més que de cínic, i malgrat sigui avui en dia més comuna acceptació; tècnicament això no sigui irònic. Sinó que és cinisme… i si no doncs en parlem! (que per això estan els llapis hehe)

(…)
Ara he reduït la dosi de antidepressiu (acordant amb el metge la nit de Reïs la desprogramació en el blíster) que vaig demanar prèviament incrementar -doncs ara deu fer mig any, abans de l’estiu passat-; dels 40mg diaris als 20 altre vegada; per acumulació de jornades i cansament mental i físic el problema no s’esdevé ara el no poder aprofitar la vida diguéssim (doncs ara que llegint i culturitzant-se ara també, i potser fent una mica de trampa, esforçar-me a fer coses que al principi… per exemple en principi coses del dia que em donin una certa seguretat en el precisament menysteniment que tinc jo mateix de la meva persona com a malalt i com a (minso=630€/mes) pensionista).

I dedicar el nombrós temps de “oci” o també “temps mort” en el que m’han ensenyat a fer, i he après i vaig “improv-“ant; i em faci sentir, (malgrat el hundicap de la medicació) “intel·ligent”; sinó que s’ha arribat a un punt en que es fa necessari un nou establiment d’horaris de manera que no n’hi ha prou amb estar despert, ni passar-se hores estant-ho (de despert).

D’aquesta manera, si com diu el metge: -també- “les benzodiazepines t’enganxaran molt” prefereixo dedicar menys temps a tot el que venia fent; i més a certament, és a dir jo titllaria de més professionalment, i doncs, profitosament; dormir. Millor que no pas mirar de llegir prenent cafè que no em desvetlla, i no desvetlla perquè és tanta la administració i a tantes hores diferents -i de cafè, i cafè amb llet de dubtosa qualitat, és cert-, que de provocar el cansament ens a surt l’excés (“en vena”, és a dir a la sang; que m’alleugereix el son) que ens impedeix entre una cosa i l’altra ni de dormir per entre una angoixa/ansietat i necessitat per exemple de ingerir, entre que també un cansament psíquic i aplacament mental i no fer ni una cosa ni l’altre amb la perillositat que reclama el per adormir-se, per exemple, no defensar-se ni el jornal ni el lloc de treball, que per altra part només es dóna algun dels dies de la setmana i de, a més, manera ni regular ni periòdica de moment.

Fetes aquestes explicacions conductuals i d’excusa/disculpa (si fos el cas) abogo jo per una expressió més entre rutinària i informal com despreocupada, de manera que no per necessitat d’explicar, ni excusar-se després la desitjable sobrietat i presència es doni per un desenvolupament continuu a manera dels per exemple àrids de riu (pedretes) que tot i que ara ja està totalment prohibit agafar-ne, si és que en quedaven, són més dusos per que els altres en rodolar es trenquen i aquests que quedaven eren més resistents.

Per tant expressament manifesto la necessitat de una expressió de caire explicatiu de les diferents experiències que ens haurien de dur, a només alguns, és clar… a ser “com el cul de’n Jaumet” o “el coño de la Bernarda”, però de totes maneres, suficientment entesos per els que som partícips de les expressions com allunyats precisament de la Paranoia sempre que no sigui “enough-“ment productiva. I a aquí anava: “Si ja ens va bé… perquè parlar del que vindrà?”

Ben cordialment, Joanna Salvans Arola.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s